Biografia

Nascut el 1951 a Sallent, Jordi Fàbregas i Canadell va ser cantaire de l’Escola Nostra Senyora de Montserrat fins a l’adolescència i de manera autodidàctica va començar a tocar la guitarra i cantar en solitari als anys seixanta, influït pels Setze Jutges i Jacques Brel. D’aquest cantant francès va fer-ne una versió en català de Le diable ça va, amb la qual guanyà el 1967 el Festival de Llobregat de Sallent (1960-74).

De pare poeta, mestre i dramaturg, ha viscut sempre un profund ambient cultural a casa seva i ben aviat fundà grups musicals com ara Roda de Manresa (1967), Grup Coses (1973), l’orquestra de corda i pua L’Harmònica Brava (1979), La Murga (1980), Primera Nota (1987) i Pont d’Arcalís (1993).

Amb el seu primer grup “Coses” i una colla de Ripollet, van fundar l’oficina de difusió Enllaç per organitzar concerts amb la col·laboració dels pobles. Més endavant, als anys 80 col·labora amb la formació de La Murga i juntament amb l’Orquestrina Galana d’en Jaume Arnella i el Treset Tercet d’en Jordi Roura es van convertir en les formacions de referència del ball folk del país. Tots tres grups van organitzar Els Saraus de Primavera al barri Gòtic de Barcelona, com a acció reivindicativa de la música folk i com a altaveu per a la música d’arrel. Aquests concerts constituïren el precedent directe del Tradicionàrius.

Amb el grup Primera Nota s’obre una nova mirada del folk català, a més a més de recuperar el patrimoni musical amb noves instrumentacions i arranjaments. En aquesta època un grup de músics es coordinen i participen al Centre Cívic L’Artesà de Gràcia com a centre de les iniciatives de la música folk i l’any 1988 s’inaugura la primera edició del Festival Tradicionàrius. A partir de l’any 1993, neix el Centre Artesà Tradicionàrius juntament amb els companys Tito Peláez, Esteve León i Quim Soler, entre molts d’altres. El CAT serà el bressol de les noves generacions de músics, i sobretot punt de trobada del món de la música tradicional i popular.

Des del CAT Tradicionàrius, en Jordi sempre promogut i participat en el disseny i programació d’altres iniciatives semblants com Solc al Lluçanès, El Tradicionàrius a la Pobla de Segur, a Roquetes, a Sa Pobla de Mallorca o la Mercèfolk a Barcelona, entre d’altres.

A partir de la formació del grup El Pont d’Arcalís amb l’Arturo Blasco s’inicia una nova etapa musical amb la recuperació de l’acordió diatònic i el cançoner popular a les comarques pirinenques, així mateix del treball de cerca de l’Artur i els arranjaments del Jordi han permès que el repertori d’aquest grup sigui un referent per a moltes formacions musicals del país i d’arreu. La veu i el cant també han estat una faceta imprescindible en la trajectòria musical d’en Jordi.

El rigor i la feina de formigueta segur que ha ajudat perquè en el cant, en el folk, la glosa i les corrandes, vinculades a la cançó de text improvisat, tal com ell deia, tinguessin l’espai i el reconeixement del món de la música d’arrel. En destaquem el punt de trobada de músics i públic en un espai distès com El Bar del CAT, el qual va donar peu a moltes sessions d’experimentació de formacions no habituals. Sens dubte la possibilitat de la barreja intergeneracional i transversal era un dels al·licients que més li agradava al Jordi.

Com a compositor ha deixat un llegat inquantificable de músiques i cançons. La seva empremta amb la valorització de grans formacions d’instruments de música popular el van fer ser director dels Ministrils del Camí Ral, una formació que acompanya al bestiari festiu de Barcelona per la Mercè i que recupera amb una sonoritat pròpia el repertori del Toc d’Inici i el Seguici Festiu. Així com també, dels Ministrers de la Vila de Gràcia que van actuar a la cloenda del Bicentenari de la Festa Major de Gràcia.

Una altra faceta va ser el seu sentit crític amb tots els agents de la cadena de la producció musical, també els mitjans de comunicació, perquè la música folk tingués la difusió i la promoció com d’altres gèneres musicals. Aquest compromís el va dur a reivindicar en tot moment les necessitats del sector i defensar la cultura com un bé essencial.

Jordi Fàbregas ha estat guardonat amb nombrosos premis, entre els quals destaquen dos de la Generalitat: el Premi Nacional de Cultura Popular (1995) i el Premi Nacional de Música (1991) i dos de l’Ajuntament de Barcelona: el Premi de Música 1993 i la Medalla d’Honor de la Ciutat per la seva contribució a la difusió de la música folk al nostre país i especialment al barri de Gràcia, on va fundar el Centre Artesà Tradicionàrius. El Govern de la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi, l’any 2020, com a “músic i activista cultural. Per la tasca de recuperació i promoció de la música popular i tradicional catalana i pel seu paper indiscutible en la fundació i consolidació de nombrosos festivals i de diferents grups musicals d’arrel tradicional.”